dijous, 18 d’abril del 2013

DESGRIMPANT


FOTO DE CLÀUDIA GUERRERO

L'entrada als avencs requereix una mica d'esforç. Vàrem fer una filera que semblava una serp baixant per la rocalla dels avencs. Al darrera deixàvem el sol per entrar a les fosques profunditats cavernoooosessss! Pares i mares, nens i nenes, amb els sentits presos a la pedra vam escalar i desescalar el que convingués!

dimecres, 17 d’abril del 2013

FOTO FAMILIA

                                                     FOTO DE CLÀUDIA GUERRERO

dimarts, 16 d’abril del 2013

LA CANALLA DE LA FEBRÓ


La Mussara, diuen els entesos que és  un lloc misteriós, talaia del Baix Camp i porta de dimensions desconegudes. Si mai no hi has estat de nit, mira de planejar una escapada per gaudir del silenci i la meravella de la contemplació, deixa´t seduir per la possibilitat de ser abduït per estranyes criatures que remenen pels racons de les cases derruïdes. Si hi vas sola hauràs de trempar els nervis, el campanar que encara presideix el lloc es retalla contra les estrelles i no pots evitar que els ulls vegin llumetes en el fossar que hi ha a la vora. De caguen, tu. 
   Però ahir era diumenge, 14   d’abril, commemoració  -entre altres coses-  de l’aniversari de la  Segona República i dia solejat com pocs. Dia de pocs misteris, més aviat ple de cridòria, rialles i jocs de canalla. També se’ns sentia els pares: no corris,  vigila on et poses, no llencis pedres, no empentis, no emprenyis... que hi farem, som mares i pares patidors. Aquest cop anàvem als Avencs, per un caminet que sortia del darrera del poble i anava a petar al pla de l’Agustenc tot travessant la carretera.  Des d’allà –bonica explanada- als avencs en quinze minuts.
   Encara hi ha qui creu que el General Prim s’hi va amagar. Eren altres temps. Abans s’amagaven en les coves i ara ho fan darrera una pantalla de plasma, la qüestió està en no donar la cara; el que si que donen son samarretes curulles d'imbecilitat pàtria i buides de principis, tan buides com les cases que desnonen. Però la llegenda no acaba aquí, no. Sembla ser que el general portava algunes bosses amb calerons i que unes monedes  d’or es van perdre en la foscor. El nostre tresor trobat va ser baixar a les profunditats i passar entre les immenses parets del lloc. L’ombra, la frescor, la humitat, la cova plena de llumetes i carones sorpreses mirant la llum fugidissa.
   M’agrada anar als avencs. Em fan venir records d'infantesa, quan el pare em volia sorprendre amb una meravella com aquesta. Em va sorprendre. Encara em sorprèn. Sempre que hi torno veig al pare, amb una caçadora  de cuir, negra, gastada, somrient en veure la meva cara, la dels meus fills quan els mostro el que un dia vaig veure, immutable, impertorbable. Com la pedra, com els records.