La Mussara, diuen
els entesos que és un lloc misteriós,
talaia del Baix Camp i porta de dimensions desconegudes. Si mai no hi has estat
de nit, mira de planejar una escapada per gaudir del silenci i la meravella de
la contemplació, deixa´t seduir per la possibilitat de ser abduït per estranyes
criatures que remenen pels racons de les cases derruïdes. Si hi vas sola hauràs
de trempar els nervis, el campanar que encara presideix el lloc es retalla
contra les estrelles i no pots evitar que els ulls vegin llumetes en el fossar
que hi ha a la vora. De caguen, tu.
Però ahir era diumenge, 14 d’abril, commemoració -entre altres coses- de l’aniversari de la Segona República i dia solejat com pocs. Dia
de pocs misteris, més aviat ple de cridòria, rialles i jocs de canalla. També
se’ns sentia els pares: no corris, vigila on et poses, no llencis pedres, no
empentis, no emprenyis... que hi farem, som mares i pares patidors. Aquest
cop anàvem als Avencs, per un caminet que sortia del darrera del poble i anava
a petar al pla de l’Agustenc tot travessant la carretera. Des d’allà –bonica explanada- als avencs en quinze
minuts.
Encara hi ha qui creu que el General Prim s’hi va amagar. Eren altres temps. Abans s’amagaven en
les coves i ara ho fan darrera una pantalla de plasma, la qüestió està en no
donar la cara; el que si que donen son samarretes curulles d'imbecilitat pàtria i buides de principis, tan buides com les cases que desnonen. Però la llegenda no acaba aquí, no. Sembla ser que el general
portava algunes bosses amb calerons i que unes monedes d’or es van perdre en la foscor. El nostre
tresor trobat va ser baixar a les profunditats i passar entre les immenses
parets del lloc. L’ombra, la frescor, la humitat, la cova plena de llumetes i
carones sorpreses mirant la llum fugidissa.
M’agrada anar als
avencs. Em fan venir records d'infantesa, quan el pare em volia sorprendre amb
una meravella com aquesta. Em va sorprendre. Encara em sorprèn. Sempre que hi
torno veig al pare, amb una caçadora de
cuir, negra, gastada, somrient en veure la meva cara, la dels meus fills quan
els mostro el que un dia vaig veure, immutable, impertorbable. Com la pedra, com els records.