Quina passada! Després dels nervis del dia d’abans, tement que les quatre gotes del dissabte no es convertissin en un aiguat de diumenge, ens vam anar trobant a la plaça Imperial Tarraco, de mica en mica, amb bon humor als llavis i amb el convenciment de que cap núvol malastruc ens malbarataria el dia. Plaça col·lapsada, vehicles amb cadireta de nen per tot arreu. Hi som tots, qui falta? N’hi ha que pujaran al seu aire, des de casa, tot s’hi val ja que, comptat i debatut, la sortida de veritat s’iniciarà a les 11 a la plaça de Prades. Un cafetó, unes rialles, darrers consells a la canalla per a que s’ho prenguin seriosament i au! a caminar, que a l’ermita de l’Abellera hi falta gent. El camí transita per una rasa vermellosa que de tant en tant posa a prova la perícia dels adults.
“Posa el peu aquí, repenjat allà, no toquis els esbarzers, vols dir que cal aquest bastonot? ” La canalla tot s’ho mira, tot ho toca, no sempre camina endavant i posa en evidència la paciència dels pares que a vegades oblidem que els petits tenen el seu ritme, tot i les dificultats que això comporta. Pinyes encantades, bolets al·lucinants, branques misterioses, tolls atractius, molsa misteriosa, arbres meravellosos, fulles fantàstiques, pedres extraordinàries –carai tu, com quan nosaltres érem petits!- I ara som pares i mares encantats de veure aquest estol de peixets, cavallers, tortugues i indis avançant en una sortideta que fa d’un diumenge qualsevol un dia de cole especial, però amb les mares i els pares. I quan vam arribar a l’Abellera, després d’una bona estona de “trialera”, us penseu que els nostres plançons estaven cansats? Ni parlar-ne! Allí hi havia mil forats per descobrir, tres-centes balmes per regirar i un milió de pares lliurats als encants dels seus nens amb la confiança de que aquell diumenge si que se’n anirien a dormir d’hora. A dinar! Renoi quins macarrons, quines, coques, quines truites de patates, xoriços, formatges i pomes i mandarines, alguna rajola de xocolata i avellanes del país, i després a gestionar una becaina, que el dia convida. I com qui no vol la cosa vam anar tirant cap a Prades, cadascú als seu aire, que ja ens coneixem el camí. La tornada també és emocionant... tot el que puja.....¡concurs de cul brut! ¡cal aprofitar els tobogans vermells! Les mares emocionades veient els progressos acrobàtics dels fills, els pares una mica amoïnats (demà he de posar jo la rentadora) i tothom convençuts que els nens de l’Arrabassada tenen fusta d’excursionistes... No hi fa res, ells –els nostres petits- van fer el que més saben fer: jugar, i nosaltres –els més grans- ara, a partir de la primera Sortideta, quan coincidim a la porta de l’escola potser ens mirem amb una certa complicitat i ens piquem l’ullet.
