dimecres, 17 de novembre de 2010

Adéu Montse, adéu

Avui ha plogut una mica i una de les gotes més fredes m’ha dit que has marxat. Així, com sempre es diu, amb una miqueta de silenci, amb un pessic d’amargor, amb un canonet de pena i un bon racó de quina merda! Doncs que sàpigues que t’enyoraré una bona estona, a tu i a la teva timidesa a l’hora de demanar sisplau als pares que sortíssim del pati. Te’n recordes? L’any passat et vaig regalar un xiulet -mig en broma, mig seriosament…- Carai! quan xiulaves ho feies amb la mateixa dolçor que fent-nos fora de l’escola: sense escridassar, sense obligar. Gairebé suplicant. El xiulet se’n va anar al fons d’algun calaix. Ara t’ha tocat fer una bona sortideta, quins nassos de sortideta! No te’n vas sola. T’acompanyen el “bona tarda” del Guillem, les abraçades d’amor de Martí i les rialles de tants nens. Saps? Aquest matí, molt d’hora, he vist un cel preciós però trist alhora. He fet una foto. No sé perquè. Adéu Montse, adéu...

4 comentaris:

Javi Palmero ha dit...

Hola Agus,ayer,cuando Ester y Yo leimos en silencio tu reflexión sobre Montse,nos emocionamos,quizás la sensibilidad esta a flor de piel por aquí cerca,lo que cuentas es sencillamente precioso,y Montse era eso,buena gente,siempre con esa mirada-sonrisa tímida,con la cual bromeábamos sobre la dilatada salida de las fieras y sus padres,era alguien que estaba ahí,formaba parte de la rutina del colegio,ir cada tarde a buscar,meriendas,carros,su paciencia,siempre su paciencia,y su "Bona Tarda"siempre.Así la recordaré.Bona Tarda Montse!

Agnés ha dit...

És un post molt bonic. Gràcies per reflectir de forma tan sincera i emotiva el sentiment general de, penso, tots els qui vam tenir la sort de poder compartir, ni que fos una estoneta, a la Montse.

Una abraçada.

Maria ha dit...

Agustí, quina descripció tan pura per una persona tan bonica.
Amava els nostres nens i fins i tot era còmplice d'ells. Ella els entenia i desenvolupava el seu treball amb serietat i ganes. Em sento agraida d'haverla conegut. Gràcies, per aquestes paraules que li dediques!

Blanca ha dit...

Molt a pesar seu, a la Montse li ha tocat marxar d’aquest mon terrenal i anar a fer companyia a Sant Pere....... per ajudar-lo a obrir les portes del cel.... per entrar-hi.... i quedar-s’hi per sempre més.....
Era encara jove per deixar-nos, però segurament que des de dalt del cel, continuarà vigilant i estimant als nostres petits, igual que ho feia sempre al pati de l’escola....
Montse, et trobem a faltar molt !!!! La sortida de l’escola a les cinc de la tarda sense tu, ja no serà mai més igual .......
Un petó i una abraçada molt forta de part del Pol i la Lara!!!!
Fins sempre !!!!

Blanca.