dijous, 25 de desembre de 2008

TIÓ DE NADAL



Us ha cagat res, el tió? Potser més il·lusió que l'any passat, que és el que més falta fa. Segur que acompanyàveu les bastonades dels vostres fills com si fóssiu vosaltres mateixos qui tustava la soca. Per cert, com us arriba el tió a casa? perquè tants tions, tantes formes d’aparèixer. A casa nostra arriba del mar. Acostuma a aparèixer per la platja de Tamarit un parell de dies abans de Nadal. Els avis, tiets, pares i germans es troben a peu de platja i comencem a cridar el tió... tióooo! fins que no el trobem. Gairebé sempre s'amaga sota una bauma. Té ullals de ferro i ulls vermells i ja hi podeu pujar de peu que un dia va arribar bressolat per les onades de la mar. Potser un dia d'aquests penjo una foto del nostre "Dentsdeferro". Perquè no ens expliqueu com feu la vostra SORTIDETA d'anar a buscar el tió? com arrriba? com se'n va? Si ens envieu comentaris i fotos seran benvinguts. BONES FESTES.

Ahh! El tió ens ha cagat un CONTE. Una història de com va arribar el tió a la Núria... una nena com nosaltres.





Com cada any, quan s’atansa Nadal, la Núria es belluga nerviosa per tota la casa. El seu pare se la mira amb un mig somriure, assegut a la butaca fent veure que llegeix el diari. La nena, quan ja no es pot aguantar més, es llença al damunt del pare i li demana quan arribarà el tió.

-Quan arribarà el tió? –això mai se sap. Uns anys ho fa d’hora i altres anys s’entreté qui sap on. Potser demà, o passat demà aparegui. Ara, filla, no hi pensis més i ves a jugar una estona.

Però la Núria hi pensa  de valent, no se’n pot estar de recordar com li donava cops l’any passat i de la quantitat de llaminadures i de joguinetes que va recollir. Va arribar l’endemà, però no hi havia ni rastre del tió, i a l’endemà de l’endemà tampoc s’ensumava res. Ja no podia més, va acabar per sospitar que per alguna estranya raó aquell any es quedaria sense tió

-Papà! Que no arriba el tió?

El pare es va regirar en  la butaca de llegir el diari, es va gratar el nas i va mirar amb un cert aire de preocupació a la seva filla.

-Ara que ho dius nena, sí que és estrany, ja gairebé som Nadal i el tió no ha vingut –El pare va acompanyar la cara de preocupació de la Núria, però només per uns segons, ja que de seguida va picar-se el front molt excitat.

-Ves que ja hi sigui i no ens en hàgim adonat! Aquestes bèsties ja ho tenen això de fer entremaliadures. Potser se’ns ha amagat per algun racó de casa.

El pare es va aixecar i va agafar a la nena de la mà gairebé arrossegant-la per tota la casa.

Van mirar per tot el menjador, després sota els llits de les habitacions i dins els armaris,

Van regirar el lavabo i l’estudi dels pares.... res de res.

-La cuina, Núria! segur que és a la cuina, allí s’hi està calent i fa bona olor de sopa. Els tions són de vida, no et pensis.

La porta de la cuina estava tancada i en sortia una flairada d’escudella pel dessota . Van obrir la porta molt delicadament, com si no volguessin espantar el tió. A la Núria els ulls li feien guspires, però quan va entrar a l’estança se li va apagar tot rastre de lluïssor a la cara perquè, el tió, el seu tió, no hi era.

-Aquest any no tindré tió?

Va ser aleshores que el pare de la Núria es va esvalotar de veritat, com si hagués recordat alguna cosa important.

-Nena, ja ho sé! Ens hem oblidat d’escampar les cendres de Nadal.

-Les cendres de Nadal?

En aquell moment a la Núria li va venir al cap l’endemà de la foguera de Sant Joan, a finals de Juny.  Es llevava aviadet i sortia de casa amb els pares. Anaven a veure les restes de la foguera. Les brases ja no cremaven i no quedava res més que claus i filferros recargolats i mig ensorrats en les cendres. El pare recollia unes quantes cullerades de cendra i les guardava dins d’una capsa de llauna amb una etiqueta molt gastada on s’hi podia llegir: ”Cendres de Nadal”. Tota el món sabia que pels volts de Nadal  calia escampar aquelles cendres màgiques  pels racons de casa i que, si no es feia, el tió no podria ensumar  de cap de les maneres el camí per anar a la seva llar.

        El pare va treure del rebost la llauna de cendres i les va abocar en un plat. La Núria ja ho començava a veure més clar i va pensar que potser  se’n sortiria de trobar el tió. Ella que sí, agafa el plat disposada a escampar les cendres, quan, un cop de vent va fer petar una finestra mal tancada i en un tres i no res les cendres van sortir volant fora de casa perdent-se pels carrers del barri.

-Ara sí que l’hem fet bona!

-Papa, les cendres!

-Me sap greu, Núria, però se les ha emportat el vent i la llauna està buida.

La Núria no va dir res més, però va deixar escapar unes quantes llàgrimes . Aquell vespre se’n va anar a dormir amb la certesa de que el tió, aquell any, no passaria per casa seva.

        Però el cas és que als voltants de mitja nit la nena es va desvetllar a causa d’un gran trasbals. Se sentien corredisses per la casa i una mena de xivarri. La porta de la seva habitació es va obrir de cop i va aparèixer el cap de pare.

-         Núria, nena, desperta! Se m’acaba d’ocórrer que encara hi ha un lloc de la casa on no hem mirat

-         -On?

-         En el terrat d’estendre roba!

No hi havia cap dubte, era la darrera oportunitat de trobar el tió. El pare anava vestit de dalt a baix i s’havia posat les botes de muntanya , l’abric, els guants i la bufanda. Ella de seguida es va vestir i també es va preparar per anar al terrat a les tantes de la nit.

        El pany de la porta del terrat va grinyolar de fred en fer girar la clau. Després va entrar una bafarada d’aire glaçat que va fer estremir la Núria. Menys mal que el tió s’ho valia, perquè si no, a qui se li ocorreria pujar al terrat a aquelles hores? Es van agafar de la mà com si volguessin compartir aquell moment tan màgic, però el tió no treia el nas per cap dels racons. La Núria ara ja estava segura que aquell any no hi hauria tió. Si hagués pogut veure els ulls de son pare només hi hauria llegit perplexitat d’adult. L’home estava repenjat a la barana  quan de sobte es va sentir un gran terrabastall, com si centenars de tambors toquessin alhora molt acompassadament. La Núria va córrer a la vora del pare i es va posar de puntetes per veure-hi millor.

-Què és això?

-No ho sé

Desenes, què dic desenes! Centenars! Un munt d’ulls vermells que semblaven cremar, avançant en filera, s’apropaven a la casa de la Núria. La nena, quan es va refer de la sorpresa va distingir millor aquells ulls vermells. No era altra cosa que els ulls d’una immensa pila de tions que s’anaven congregant en direcció a casa seva.

-Ara ho entenc tot! –va cridar el pare- les cendres que es va emportar el vent s’han escampat per tota la ciutat i han guiat  els tions a casa nostra! Quina passada, nena!

Els tions movien les potes picant al terrat provocant aquella sorollada, i a més a més els ulls vermells retallats en la foscor impressionaven de valent. La Núria no s’ho podia creure

-Tots venen a casa?

-Tots

Es va imaginar l’endemà picant a dojo, coberta de llaminadures i fireta, picant sense parar fins que se’n cansés. Ves per on com canvien les coses, feia una estona que no tenia cap esperança i ara era a punt de ser propietària de tots els tions de la ciutat. De cop li va venir un pensament.

-Papa, si tots els tions de la ciutat venen a casa, la cosineta Alba tindrà tió?

-Em temo que si els tens tots tu, la cosineta Alba no en podrà tenir cap.

El soroll era cada cop més ensordidor. La porta de l’entrada de l’escala s’havia obert i els tions capdavanters començaven a pujar les escales fent-ho tremolar tot amb les seves trepitjades. I aquells ulls vermells.

-I els nens de l’escola?

-Cap ni un

Allò la va trasbalsar. Ja li feia patxoca això de tenir un ramat de tions per a ella sola, però no li feia cap gràcia anar carregada de dolços si els altres no en tenien cap.

-Núria, cal que prenguis una decisió –en aquell moment, si hagués mirat els ulls del pare hi hauria pogut llegir tot l’amor del món.

Però la Núria tenia els ulls tancats, de puntetes, repenjada a la barana.

-Desitjo que cada tió torni a la casa que li correspon. Desitjo que ningú es quedi sense el seu tió.

El vent va tornar a bufar. De cop i volta es va fer silenci. La casa ja no trontollava. Tots els tions, sense que ningú els dirigís, van desfer la filera i es van anar perdent pels carrers de la ciutat, cercant la seva veritable llar, fins que ja no se’n veia cap pel carrer

 -Has triat, Núria. Au, anem a casa, que fa fred.

La nena va tornar al llit, emocionada com mai no ho havia estat. Com qui no vol la cosa tots els nens de la ciutat tindrien el seu tió gràcies a la seva decisió. Però, i ella?

La son ja la podia. Tot comptat i debatut s’està millor al llit que no pas al carrer . El pare la va acotxat i li va regalar el petó més dolç del seu repertori de petons.

-Bona nit Núria.

-Bona nit, papa.

La Núria es va adormir pesant en tot el que havia esdevingut aquell dia. Les cendres, el ventent, la desil·lusió, l’esperança, la decisió, la màgia. Sí, la màgia, perquè quan la Núria ja gairebé dormia es va obrir molt pleret la porta de la seva habitació i alguna cosa que no parava d’ensumar i que tenia uns ulls tan vermells que semblaven cremar, va dir, amb veu mil·lenària i escruixidora.

-Bona nit, Núria. Fins demà

        


1 comentari:

Maria ha dit...

Moltes gràcies per compartir aquest conte amb nosaltres. Ho imprimirem i li contarem al Eric. Una abraçada