dijous, 2 de juliol de 2009

DARRERA SORTIDETA!!

I com qui no vol la cosa hem passat una temporada. Ja queden lluny finals de curs, festes d’acomiadament, abraçades fins el mes de setembre i la prometença de com a mínim, tornar-nos a trobar a la porta de l’escola per fer-la petar amb l’excusa de les proeses dels nostres petits. Sortidetes també descansarà uns mesos. Unes vacances ben merescudes després d’un curs de caminades i aventures vàries. Carai! Ja costa una mica recordar la darrera Sortideta… de dos dies! La proposta de fer nit en un càmping era molt encisadora: tendes de campanya d’última generació, sacs de dormir, cantimplores, i mitjons bruts… si els nostres cadells només tenen tres i quatre anys! I nosaltres, mares i pares de seny contrastat, jaient al terra fent memòria de quan va ser la darrera vegada que les estrelles ens havien aclucat els ulls. Vam anar a dormir ben cansadets (les emocions també passen factura) després de navegar pel pantà de Siurana. Estavem nerviosets atenent les indicacions del monitor que ens demostrava com fer anar la barca –no s’hi valia fer el préssec davant la canalla- i si fa o no fa tots ens en vam sortir amb un somriure als llavis... alguna esgarrinxada per haver anat a parar a un matoll d’esbarzers –amb barca i tot-, el clatell una mica escaldat, alguna màquina de fer fotos humida, algun canell tort... i el dubte de sempre... estribor és al davant o al darrera? Ves tu a saber!

El vespre el vam acomiadar al redós de l’alzina del mas de Barba. Imaginat un arbre venerable i generós oferint les seves branques, a l’abast de tots, plenes de fruits extraordinaris que no demanaven altra cosa que ser collits: galetes, dolços i joguines de fira. Les cares de tots se’ns va il·luminar pensant que havíem entrat al país de Jauja. Els nens feien bombolles de sabó i els grans miràvem d’ullet fins la copa de l’arbre amb l’esperança de que, si hi penjaven galetes de mantega, bé i podria penjar un pernil amb moltes jotes. Potser un altre any.

L’endemà vam baixar fins el Toll de la Palla pel grau de la Trona. Una bona caminada per un camí preciós, obsequiada amb un bany en les aigües del riu. Ja se sap que les baixades van avall i que fan oblidar les pujades que venen després. El cas és que en acabar el dinar algú va albirar uns nuvolets toca trons i el “sálvese quien pueda” semblava tornar a menar la caravana (Gallicant dixit) però l’alarma no es va materialitzar, això sí, va estroncar alguna migdiadeta dolça i la bona digestió de l’entrepà de més d’un. Vam arribar a Siurana, esbufegant, amb l’idea de buidar el bar i d’esperar l’organització amb un bastó a la mà per passar comptes. La sang no va arribar al riu. Bon rotllo, tu. Després ens vam anar fonent per la carretereta: els nens mig dormits, els braços amb agulletes, l’esquena un pèl adolorida i les bateries... a tope!

(fotos de Patrícia)

3 comentaris:

Xulele ha dit...

Como dijo el poeta:Cony, ha estat molt bé i hem passat moments únics!!!no recuerdo el nombre del poeta ahora mismo.Como ya te dije en persona,GRACIAS,por la dedicación,tuya y de Judith desde el principio, allá por el mes de septiembre,cuando todos nos giramos estrañados al ver a una pareja singular que comentó,escolta maca,tenim una proposta...y ahí nació el sortidetes,que nos ha regalado,ilusión,emoción,alegría,muchas sensaciones,en defititiva mucha diversión.ENHORABUENA a los dos de corazón,por motivar a los sentidos de todos,pekes y pekes/as con barba,y coleta.Nos vemos

El Ros ha dit...

Suscribo.

Maria ha dit...

Pot ser arribo una mica tard amb el meu comentari i segurament molts esteu gaudint d'unes merescudes vacances. També volia donar-vos les gràcies per aquest últim relat, ja que alguns no vam poder participar aquestes darreres sortidetes i encara aixi estavem pendents. Gràcies i fins aviat!!!!